dijous, 29 de desembre de 2011

alcohol

Dia amunt, dia avall, ara fa un any vaig agafar una calipàndria de mil dimonis i vaig decidir avançar un parell de dies el moment de deixar de fumar, cosa que m'havia fixat com a propòsit de cap d'any. Molt de tant en tant –cada tres o quatre setmanes– me'n fumava un; només quan em venia de gust i em venia de gust molt poques vegades. Els amics al·lucinaven amb l'autocontrol que semblava demostrar fumant tan poc. Quan vaig saber que estava embarassada, doncs, no em va costar gens deixar de fumar aquell cigarret esporàdic.

L'alcohol és una altra qüestió... Ho confesso: trobo a faltar, I MOLT!, l'alcohol! La cervesa sense alcohol no és més que una enganyifa, un consol mal aconseguit a què acostumar-se per no morir de desesperació –suposo que el mateix que el cigarret elèctric aquell que van treure amb la nova llei...

Sigui com vulgui, sóc de les dones que ha acceptat renunciar a l'alcohol i al tabac durant l'embaràs i la lactància. Tot i això, n'hi ha que diuen que una cerveseta de tant en tant no fa mal. Ara bé, pobra de mi si goso tocar un tall de pernil salat o de llom fumat! Pel que sembla és molt pitjor arriscar-se a menjar un tall de pernil ibèric de la xarcuteria de la meva sogra (amb la qual cosa sé d'on ve el producte), que fumar de tant en tant per evitar l'ansietat; puc prendre antibiòtics tres cops al dia durant una setmana per una infecció d'orina molt lleu (dos o tres cops durant l'embaràs, si cal), però pobra de mi que em passi amb la xocolata i els dolços; em poden punxar la vacuna del tètanus perquè, segons m'ha dit el metge, un quiròfan és un lloc on hi ha milers de bactèries, però he d'evitar menjar tonyina perquè porta un excés de mercuri.

'¬¬

No puc prendre cafè, però sí que podria prendre te... La teïna i la cafeïna no exalten igual?

La cola, a part de la cafeïna i les coses que porta, redueix l'absorció de calci. Els refrescos amb gas no són gens recomanables, tant pel gas com pel sucre. N'estic més que farta de beure aigua quan vaig al bar...

L'embotit curat, el salmó fumat, qualsevol cosa crua, manipular carn crua, els excrements de gat, etc. = toxoplasmosi. Us podeu imaginar la meva alegria quan el noi del restaurant japonès de baix de casa em va dir que el peix no era fresc, sinó congelat? Puc menjar embotit i totes aquestes coses, sempre que em recordi de congelar-ho prèviament durant un mínim de 24 hores i de descongelar-ho després, o bé si ho cuino (salami en una pizza, per exemple, o salmó fumat en una lassanya).

La tonyina i no sé quina verdura porten excés de mercuri.

Menjar massa carn comporta un excés de proteïnes.

Compte amb els pesticides de les verdures i les fruites.

Res de segons quina mena d'olis de massatges i cremes relaxants perquè porten substàncies que absorveix la pell i es poden transmetre al fetus.

Compte no apretis massa quan vagis de ventre –i això és verídic!!!!



...però si volgués continuar fumant per a evitar la síndrome d'abstinència, podria continuar fumant.

...i us asseguro que la meva copeta de cava per Cap d'Any no me la treu ningú! Ara bé, ni mojitos, ni cerveseta, ni cubates... ains! No paro de pensar en la primera beguda amb alcohol que prendré quan acabi la lactància: segur que em puja ràpid ràpid! XD

dimarts, 27 de desembre de 2011

sort?

Fa uns dies que em plantejo si el fet de tenir bona sort és qüestió de fortuïtat, o bé és qüestió d'actitud. Segons el diccionari, la sort, al cap i a la fi, no és més que un encadenament casual de successos que hom decideix si és bo o és dolent. És a dir que, si bé no som nosaltres que decidim què ens passa, sí que podem decidir si el que ens passa és bo o dolent.

Quan parlo d'actitud, em refereixo a l'optimisme, al positivisme, a l'alegria.

Un exemple: Enguany jo havia comprat cinc números per la grossa de Nadal, per tant, m'hi vaig gastar 100 €. La sort va decidir que pogués recuperar 40 € dels 100 jugats gràcies a dos reintegraments. Quina bona sort, oi?
D'altra banda...
Tinc un cosí que va comprar una participació d'1 €, tot i que li havien ofert de comprar-ne cinc. S'hauria pogut gastar els 5 €, però ell mai no juga i va comprar només una participació per quedar bé amb qui l'hi venia. I pam!, el número premiat! Ell ara es lamenta perquè, si hagués comprat les cinc participacions, s'hauria endut 7.500 €, i només se n'ha pogut endur 1.500! Quina mala sort!

Què ho fa que el fet jo m'hagi gastat 100 € i n'hagi recuperat 40 sigui més positiu que el fet que ell se n'hagi gastat 1 i n'hagi guanyat 1.500? Evidentment, l'actitud.

Sembla evident que tal i com està anant tot plegat, la situació econòmica general, es faci molt difícil intentar pensar en positiu. Ara bé, quants cops heu sentit dir a gent que torna de països més desafavorits que el nostre: "Mira que són pobres, però quina alegria tenen!", o "Són una gent molt riallera!", o "Tenen ben poca cosa, però són tan feliços...". Jo ho he sentit i ho he vist diverses vegades.

Aquí som uns amargats! Això és el que som!

Quan vaig pel carrer, quan viatjo en metro, a les botigues...la gent fa mala cara, la gent es discuteix per bajanades, la gent es queixa... Si se n'arriba a queixar, la gent! I es queixen per tot! Per si fa fred, per si fa massa calor, per si hi ha llums de Nadal, per si no n'hi ha, per si toca la loteria, per si no toca la loteria, per si tenen feina, per si no tenen feina, per si tenen gana, per si han menjat massa... Colla d'amargats! La gent està amargada, la gent està enfadada, la gent està cansada... però ningú no fa res per canviar. Ni intenten canviar ells, ni intenten canviar l'entorn. I s'enfonsen...

I jo no puc evitar pensar que no em va tan malament. És cert que podria estar molt millor, però també podria estar molt pitjor. Al meu entorn ha estat un any complicat –la loteria només és una bajanada, comparat amb tot el que hem anat passant a casa–, i segurament l'any que ve continuarà essent dur, però em nego a pensar que tinc mala sort. Si sóc jo qui decideix si estic bé o malament, decideixo que estic bé i sóc feliç perquè sento que estic bé!

Així doncs, sí, la sort és qüestió d'actitud.

Però tot i això... l'actitud, és qüestió de sort?

dijous, 15 de desembre de 2011

Espartacus!

No hi ha res com canviar de pis perquè el bloc torni a quedar de nou en segon terme... temporalment, si més no! Sí, hem tornat a canviar de pis, però com que tinc present que n'he parlat més d'un cop, d'aquest tema, en aquest bloc, evitaré fer comentaris. Només diré que no entenc com dues persones poden acumular tantes i tantes coses! :S

Per culpa de la mudança i que encara no tenim l'impressora connectada, no us puc ensenyar les darreres imatges de l'Espartacus. Tampoc valen gaire la pena, sincerament i desgraciadament... Ens va tocar una doctora que tenia menys gràcia escollint imatges... Tinc fotos del fèmur de la criatura, dels bracets, de la panxulina... I poca cosa més... :(

Sigui com vulgui, ja sabem si és nen o nena, i us asseguro que això ha generat moltíssima alegria entre familiars i amics, especialment pel fet que a una nena no se li pot dir Espartacus! ;)

És una nineta! :) I es dirà Lua (lluna en portuguès i en gallec).

Això dels noms és veritablement un bon maldecap. Jo havia establert una sèrie de criteris per a escollir nom: volia que fos català i no traduïble al castellà, havia d'acabar amb vocal i no podia tenir ni j, ni x, ni ll. Tot això té un bon motiu: tenim família andalusa i prefereixo no tenir problemes del tipus "Cecs" en comptes de "Cesc", ni "Jorge" o "Yordi" en comptes de "Jordi". Malgrat els criteris, però, no trobava cap nom de nena que em fes prou el pes, fins que un dia una amiga gallega em va dir: «Por allí se pone mucho 'Lua' como nombre».

Des del començament jo volia que fos un nen. Ho desitjava amb tota l'ànima. A mi no em servia allò de «és igual si és nen o nena, el més important és que vingui bé». Jo volia un nen. Però quan la meva amiga em va proposar aquest nom... Vaig tornar a casa desitjant tenir una nena només per a posar-li Lua! I em vaig començar a imaginar com seria tenir una nena i llavors vaig poder arribar al punt de «sí, d'acord, és igual si és nen o nena, el més important és que vingui bé». Em neguitejava no saber com posar-li si era nena. Però ara ja està.

Ja queda menys per veure-li la carona a la petita Lua!

dimecres, 30 de novembre de 2011

eleccions

Sí, potser vaig una mica tard, però m'és igual. Al cap i a la fi, no vull fer cap comentari sobre els resultats de les eleccions, perquè segurament ho haureu fet més d'un a hores d'ara...

El que sí que m'agradaria comentar és un mural que vaig veure a l'escola on vaig anar a votar. Em va semblar fantàstic! El mural es titulava "La paraula en català que més m'agrada" i n'hi havia moltes:

família
t'estimo
amistat
tren
vacances
...

I de sobte la vaig veure allà al mig, entre totes aqueste paraules fantàstiques:

nyap

Em pregunto qui devia ser aquella petita ment privilegiada que va descriure, segurament sense saber-ho, la situació que estem vivint amb una parauleta tan curta.

I, sí, em va semblar una paraula fantàstica per a ser una paraula preferida. La família, l'amistat, les vacances... tot són coses meravelloses, i potser són més aviat un tòpic. Però no trobeu que la paraula nyap és senzillament genial?

dilluns, 28 de novembre de 2011

ha arribat el moment...

Sí, ha arribat el moment de tornar! De manera més calmada que abans, segurament, però ja en tenia ganes.

Per on començo? Doncs per coses que ja han començat...


Tothom em diu que és tan fotogènic/a!
Oi que es veu bé?


De moment, l'anomenem Espartacus. És el nostre petit gladiador! ;) Hi ha gent que l'anomena bitxo, virus, bulto i altres paraules encara menys bunikes. Nosaltres li hem posat Espartacus!

Aquesta ecografia és de començament d'octubre, quan tot just tenia tres mesos. Us podeu creure que des del cap fins al cul (les cames no les mesuren) feia 6 cm??? 6 cm és el que fa el meu dit petit de la mà! Em vaig passar molts dies mirant-me'l i pensant que l'Espartacus era tan petit com aquell dit; i me l'imaginava amb el capet i els bracets i les cametes... i llavors m'entrava una mica de cangueli perquè el meu dit em semblava un extraterrestre mutant! ;)

Aquest dijous ens diran si és nen o nena. Bé, sempre que s'obri de cames i ens deixi veure els seus atributs, és clar! Perquè una cosa que ja sabem de l'Espartacus és que cada cop que els metges em posen un aparell estrany a la panxa, el/la petit/a (veieu com és millor anomenar-lo/la Espartacus? Tanta barra inclinada em farà tornar boja!) acaba donant l'esquena a la càmera, o bé es retira per a allunyar-se'n tant com pot! Com a son pare, a l'Espartacus no li agraden gens els metges!

Ara estic de gairebé 20 setmanes. Un embaràs en dura 40, així que ja sóc a mig camí! En mesos deuen ser uns 4 mesets i mig. L'esperem pel 19 d'abril. A mi m'agradaria que arribés una mica més tard... Un fantàstic 23 d'abril, per exemple!, però ja se sap que això ho decideix la natura o, en un cas extrem, el metge...

I de moment, això és tot! Espero que el bloc continuï sent la MEVA habitació dels mals endreços i no l'habitació de l'Espartacus, però vaja... que no es poden prometre miracles, tampoc, oi? ;)