dimarts, 14 / juliol / 2009

coses que m'emprenyen (V)

4 cosetes vostres

Una de les coses que tenia molt clares era que jo acabaria amb un català. I, com totes les coses que tinc molt clares, al final no se'n compleix cap. Bé, de fet, ell sí que és català, és nascut aquí, prò els seus pares són andalusos. Entèn el català perquè ha estat escolaritzat en català, i de tant en tant el parlem, tot i que la llengua que fa servir normalment és el castellà. I els seus pares també l'entenen, tot i que no hi he parlat mai, amb ells, en català.

De moment, tot normal, perquè al cap i a la fi d'aquests casos n'hi ha molts i és així com podem gaudir de ser un poble bilingüe des de ben petits, perquè tenim gent amb qui parlem català i gent amb qui parlem castellà, oi?

Doncs un dia m'arriba ell, tot emprenyat, i em diu que mira quina gràcia, que li volen fotre una multa de 1.500 euros a la seva mare perquè el cartell de la seva botiga està en castellà. Jo li dic que és normal, que som a Catalunya i que, per tant, és normal que des del govern es demani —s'exigeixi per llei, que això de posar lleis per a tot els agrada molt...— que tot estigui en català, que si no es preocupen des del govern de protegir el català no ho farà ningú i bla, bla, bla... Els mateixos motius de sempre, vaja!, els quals sembla que els tinguem ben registrats al cervell per deixar-los anar quan toca, instintivament, a la mínima que sentim el nostre país atacat.

Què diu la llei, exactament? Es tracta de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, capítol V, article 32:

L'atenció al públic

1. Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya.

2. El Govern de la Generalitat ha de promoure, amb mesures adequades, l'increment de l'ús del català en l'àmbit a què es refereix l'apartat 1.

3. La senyalització i els cartells d'informació general de caràcter fix i els documents d'oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d'ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s'aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial.
Molt bé, no? Vull dir que està bé tot el que inclou la llei, tot i que jo hi afegiria només una paraula: «...han d'ésser redactats, almenys, en català CORRECTE»!!!

I, estimats i estimades, això és precisament el que m'emprenya! Per què coi es persegueix la gent que escriu en castellà i no es persegueix la gent que escriu «en català» amb unes faltes que foten por?? Calla, Núr! Tothom sap que és millor escriure «*xarcutería» que «charcutería»; o escriure «Oficines *en lloguer» que «Oficinas en alquiler»; o «servei de *peluqueria i *esteticien» que «servicios de peluquería y esteticien»...

És a dir, que tant se val la qualitat del català que es faci servir, mentre es faci servir el «català» i no el castellà...

Doncs, sabeu què? Que no em sembla gens astupendu!!

dilluns, 13 / juliol / 2009

troba-ho!

8 cosetes vostres

Diuen que si realment vols una cosa i no saps on trobar-la, cal que la cerquis a internet.

Bé... Proveu de trobar una oca de peluix, o un ninot d'oca, en aquest fantàstic món que és internet.

No vull un ànec, ni tampoc una oca que sembli un ànec. Quin dels dos creieu que és l'oca i quin l'ànec de les dues bestioles següents?


També hi ha bestioles que són divertides, prò que d'oques només en tenen el bec, pobretes...

I de divertides, orgàniques i minis...



I, finalment, després d'hores i hores de cerca en català, castellà i anglès, al final, sí!, trobes les oques de veritat, les autèntiques, les de bo de veres, les que semblen oques-oques i no oques-ànecs!

L'oca Hansa està feta a mà i és de peluix realista. La pell està tallada meticulosament a mà, i no retallada per una màquina amb un motlle. Unes potes gentils, una cua elegant, i uns ulls i una cara plens de vida als quals s'ha donat tots els detalls amb cura per a conferir-li aquest aspecte real. L'oca està acompanyada d'una etiqueta «Joguines que ensenyen», en què es descriu detalladament l'hàbitat de l'animal, l'estil de vida, el període de gestació, la cura de les cries i els hàbits alimentaris.
Prò tanta perfecció fa una mica de por, no trobeu?

Prò per fi he trobat els millor animalons de peluix haguts i per haver! Els ty —el web és molt estressant...

L'oca domèstica...

...o l'oca salvatge...


I és que quan una és gansa vol tenir una oca a casa, ves!

Algú té alguna altra cerca impossible per internet que vulgui comentar?

divendres, 10 / juliol / 2009

la vida por delante

3 cosetes vostres

Al teatre Goya, i fins al 7 d'agost s'està representant La vida por delante, amb la Concha Velasco, dirigida per el grandíssim Josep Maria Pou.


imagte: web teatre Goya

La vaig anar a veure ahir a la nit. Era el regal que m'havia promès la T per al meu aniversari, que va ser al gener, prò fins que no ha acabat el curs, no ha tingut ni un moment per a poder quedar i anar al teatre, la pobra!

Ahir va ser la gran nit!

N'hi havia que em miraven amb cara d'escepticisme quan els deia que aniria a veure la Velasco amb aquell to d'alegria i entusiasme. «Això, vas a veure?»

Doncs aquest «això?» va ser genial! Ella està més que espectacular! Jo no em podia treure del cap la imatge d'ella a l'anunci de les compreses per a pèrdues d'orina, tota vestida de blanc, tan estupenda que està, i veure-la allà damunt de l'escenari passejant-s'hi amb el viso color carn, les espardenyes, les mitjges curtes caigudes fins als turmells, tota esperrucada, maquillada de manera exagerada i rascant-se el cul... em va deixar positivament impactada.

Us en deixo la sinopsi que hi ha penjada al web del teatre:
«La vida por delante és la tendra història dels marginats explicada a través dels ulls de Momo, un nen àrab que viu a la pensió de la senyora Rosa, una vella exprostituta jueva, supervivent d’Auschwitz, que acull fills esgarriats en un suburbi de París. El text ens descriu un sòrdid mosaic humà on Momo fa el seu aprenentatge vital. Amb el seu registre adolescent denuncia el racisme i el materialisme i fa una reflexió sobre la vellesa, la soledat, l’eutanàsia.»
Vaig llegir-la abans d'anar-hi i em feia patir que no es tractés d'una altra obra sobre jueus i nazis, un tema que, per a ser-vos sincera, em carrega solemnement. Prò no és el cas! El fet que ella sigui jueva i ell musulmà és per exposar la diferència de religions; tot i això, en podrien haver triat d'altres i l'argument no hauria canviat gaire.

A part de la Velasco, el que també està espectacular és l'actor que fa de Momo. Jo no el coneixia i em va sorprendre perquè ho va fer molt i molt i molt bé.

Tot i que jo sóc força de plorar, i tenint en compte que l'obra és molt emotiva, a mi no em va caure la llagrimeta. Crec que és perquè com que al teatre tinc els actors allà davant, no m'acabo de creure la història tant com em passa amb el cinema o els llibres: El fet de tenir-los físicament, de carn i ossos, sobre un escenari fa que desaparegui la catarsi, em sembla...

En fi! Que és una obra totalment recomanable! Tot i que, de moment, res no m'ha impressionat tant com el cul d'en Madaula!


I bon cap de setmana!!!!!


imagte petita: Google

dijous, 9 / juliol / 2009

incomoditat inexplicable?

5 cosetes vostres

Hi ha moments, llocs, persones, experiències, llibres, cançons, etc. que em fan tenir sensacions que no sabria descriure, que no sé ben bé què són, però que no em fan sentir còmoda. No sé ben bé de què es tracta i, per això, la majoria de vegades no sé si el «problema» el tinc jo com a receptora, o si bé el «problema» el té l'altra part.

Molts cops tinc la sensació que tot plegat són coses que em volten pel cap només a mi; vull dir que sóc jo l'única que viu aquesta mena d'«incomoditat inexplicable». Que potser sóc molt tiquis-miquis? Llepafils? Maniàtica? Exigent? En general, quan m'ho plantejo, concloc que sí: No voldria pas culpar els altres d'aquestes sensacions que, al cap i a la fi, només tinc jo!

Un exemple: Allò de l'antipatia és mútua ho coneix tothom, oi? Si no comento aquesta sensació d'antipatia amb ningú més, i hi penso jo sola, conclouré que aquesta sensació d'antipatia la «creo» jo, no creuré que és l'altra persona qui l'emet.

Fins que passa: ho comento amb algú. I és molt curiós que precisament les persones que em són més properes, les que més m'estimo —la qual cosa no vol dir que siguin les més afins a mi en pensament—, hagin patit aquesta mateixa «incomoditat inexplicable». Moltes vegades són aquestes persones les que saben posar un nom adient a la «incomoditat inexplicable» i la converteixen en una «incomoditat fonamentada».

Així he passat d'una pel·lícula inexplicablement incòmoda, a una pel·lícula que el director no sabia com acabar; d'un llibre inexplicablement incòmode, a un llibre amb un personatge que no encaixava en l'argument; d'una cançó inexplicablement incòmoda, a una cançó que té una rima que no encaixa...

L'últim cas? Aquella incomoditat inexplicable que jo havia intentat definir com a «una manera pròpia de dir les coses, prò que jo interpreto malament perquè em poso sempre a la defensiva i per això se'm posen malament els comentaris dels altres», resulta que, en comentar-ho amb algú, es converteix en «repel·lència».

(Volia posar una imatge per a acompanyar tanta lletra, prò no se m'ha acudit res... Alguna idea?)

dimecres, 8 / juliol / 2009

he guanyat la porra!

11 cosetes vostres

la pitita ja és aquí!

A part de guanyar una porra per la qual no havíem establert premi —la qual cosa no té cap mena de rellevància, de fet—, aquesta nineta arriba confirmant la grandesa de la lluna plena com a gran induïdora natural de parts!

Ahir a les 19:20 estava fent unes birretes per Gràcia i em va arribar un missatge que l'E ja havia trencat aigües. :) Segurament la criatura va decidir sortir quan al matí havia sentit que el metge volia obligar-l'hi a base de medicaments! ha!

Ha nascut a les 2 de la matinada i ha pesat 3,7 kg. :) Tant l'E com la seva filleta estan estupendes! A veure si les podem anar a veure avui!


imagte: Google

dimarts, 7 / juliol / 2009

i si encara no toca...?

9 cosetes vostres

Fa temps que sabem que l'E està embarassada. De fet, també ja fa unes quantes setmanes que l'E finalment es va agafar la baixa —tampoc no gaires, no, que jo feia molt que li deia que s'agafés la baixa, prò ella, erre que erre que no, que continuava treballant!

El dia X de juny sortia de comptes. Ja ha passat gairebé una setmana des de l'X de juny. La qüestió és que l'E està convençuda que els metges s'equivoquen pel que fa a la data que li van dir: segons ella, la criatura l'havien «feta» quinze dies més tard que no havia dit el metge. És a dir, si l'E té raó, la data en què surt de comptes és el dia X+15 (de juliol), i no l'X (de juny). Prò pel que sembla, aquests quinze dies de càlcul personal de l'E, el metge no els té en compte i li ha dit que si no hi ha moviment abans del cap de setmana, li provocaran el part.

Perdoneu-me, prò a mi, això, em sembla molt gros! La criatura, no hauria de sortir quan ella vulgui? Entenc que hi ha casos extrems, prò una altra amiga meva, la L, m'ha comentat que de les seves últimes 3-5 amigues que han parit, TOTES han estat per part induït! No fotem, coi! Ningú no s'ha plantejat que potser no és que la criatura no vulgui sortir, sinó que els càlculs dels metges senzillament no quadren?? Que els sistemes que fan servir no funcionen?

Ara què?, s'ha posat de moda, això d'induir els parts? Fa un temps va sortir una notícia que la taxa de parts per cesària havia crescut de manera exagerada. Un part deu ser de les poquíssimes coses naturals incontrolables que queden en aquest món —em refereixo al moment que la criatura «decideix» nàixer— i, si en un primer moment ja es va eliminar la naturalitat del part fent que la dona s'estirés en un llit per a la comoditat del metge —S'HAN DE TENIR COLLONS, REDÉU!—, ara volen intervenir decidint quan naixerà la criatura!? He sentit casos de metges que han decidit que calia induir el part perquè la criatura no «decidís» nàixer quan ells ja havien plegat, o el cap de setamana...

A mi, tot plegat, em treu de polleguera!

...prò mentrestant, nosaltres continuem esperant que naixi la criatureta de l'E! A veure si s'anima i naix avui, que aquesta nit hi ha lluna plena! Vam fer una mena de «porra» a veure qui encertava el dia que naixeria, i jo vaig dir el 8, sense saber que aquesta nit hi hauria lluna plena! Tot i això, veient la situació, espero que naixi quan vulgui, prò que vulgui nàixer abans del cap de setmana, perquè, si no, naixerà quan ho vulgui el metge. Aquesta és la primera «decisió» que prenem a la vida i l'hauríem de prendre sols, no trobeu?

imagte: Google

dilluns, 6 / juliol / 2009

xafada...

6 cosetes vostres

I és que amb aquesta calor és com em sento: completament xafada, sense forces i sense gaires ganes de res que no sigui jaure sota un aparell d'aire condicionat, veient passar les hores sense fer gaire cosa més... Mirar la tele tampoc no m'entreté, i cosir una estona em fa angúnia només de pensar que em començaran a suar les mans i se'm rovellaran les agulles... El que més em fot és que tinc una conxa per fer i uns quants projectes nous per a les vacances —ara a l'estiu no vaig a classe de labor de retalls; com quan anava al cole: vacances d'estiu—, prò amb aquesta calor no em sento gens motivada...

Tinc por de desfer-me com el gelat de la foto per culpa de la calor... I si bé al gener vaig triomfar a les rebaixes, aquesta vegada hi he anat més tranquil·leta per culpa de la calor.

imagte: Google

dijous, 2 / juliol / 2009

l'educació dels fills

5 cosetes vostres

Ahir al matí, anant en metro cap a la feina, vaig veure a la portada del 20 minuts el titular següent:

Encara estic al·lucinant! Al meu entendre, el fet que els pares són els encarregats d'educar els fills és de sentit comú, no una obligació legal!

Sí, d'acord! Ja sabem tots que avui dia hi ha molts pares que aquesta tasca no la fan, que esperen que siguin els mestres que eduquin les seves criatures i, a sobre, es fiquen pel mig si els mestres fan alguna acció que als pares no els agrada, perquè al cap i a la fi ells són els pares del pobre angelet, que en realitat és un mostre creat per ells mateixos. Sembla que aquest sentit comú que comentava, doncs, no existeix, que s'ha perdut en algun moment de la història recent i que ara o fem les coses per llei, o no les fem... I, de vegades, ni per llei, no les fem!

I és que no me'n sé avenir, coi! Em sembla increïble que s'hagi hagut d'establir PER LLEI —és que em sembla molt i molt fort, per l'amor de déu!— que siguin els pares els encarregats d'educar els fills. Aquesta obligatorietat és a l'article 25 de la Llei d'educació de Catalunya, titulat Participació de les famílies en el procés educatiu.
«3. Les famílies, que han de respectar el projecte educatiu del centre, tenen el dret i el deure de participar activament en l’educació dels seus fills. A més, han de contribuir a la convivència entre tots els membres de la comunitat educativa del centre i han de participar en les seves activitats mitjançant la seva participació en el consell escolar i en els altres instruments de què es dotin els centres en exercici de la seva autonomia.»
«...han de contribuir a la convivència...». Quants casos no hem sentit de pares que van a les escoles a muntar-los espectacles als professors?

En fi... que més val que ho deixi aquí...



I no, ahir no vaig anar a veure en Baute!

dimecres, 1 / juliol / 2009

la nostra cançó

12 cosetes vostres

No vull fer un article massa «edulcorat» i, tot i que dubtava que fos un tema gaire adient d'explicar aquí, crec que avui s'han donat les condicions perquè fos un article typisch (o typical) l'habitació dels mals endreços.

Les casualitats són coses que s'esdevenen sense que hagin estat previstes ni esperades, sense causa coneguda. I després hi ha la causalitat, que és la relació entre la causa i l'efecte.

Una cançó pot arribar a la teva vida per casualitat, perquè l'escoltes i per causes desconegudes (?) esdevé un èxit que escoltes a tot arreu on vas... amb aquesta persona en concret. Fins que un dia, després d'haver-la sentit tants cops i d'haver fet broma tantes vegades amb la tornada, d'haver-te queixat cada vegada que n'estaves farta de sentir-la... doncs arriba aquest dia que li dius, amb aquesta mateixa cançó de fons: «Ostres... tu i jo encara no tenim cançó...» I calles mentres te'l mires, i comences a riure mentre sents la tornada i dius: «Em sembla que aquesta és convertirà en la nostra cançó sense que nosaltres hi puguem fer res!»

I així, mig per casualitat, mig per causalitat, la nostra cançó és aquesta:

Ara la pregunta és ben senzilla: Tenint en compte que demà el bo de Carlos Baute será per Barcelona signant CD, creieu que hauríem d'anar-hi perquè ens signi el CD —el compraríem al súper, seria molt lleig dur-ne un de baixat d'internet!— i fer-nos una foto amb ell, així de record??

Grans dilemes de la vida...

Cuidado...

Cuidado...