dilluns, 13 de febrer de 2012

prioritats

Amb això de l'embaràs tothom et diu de tot i comparteix amb tu tot allò que ha viscut o sentit o que li han explicat. De totes les coses que m'han dit, n'hi ha una, però, que recordo amb un afecte especial, malgrat que no sabria dir-ne el perquè, i que m'ha anat venint de tant en tant al cap sempre que veia alguna embarassada i em preguntava si, en cas que fos cert, com seria.

Un cop una companya de feina em va dir que quan ella havia estat embarassada, el que més li havia agradat va ser tenir aquella sensació de «tant me fot tot!». No li preocupava absolutament res que no fos la criatura creixent dins d'ella. A mi em va semblar increïble, això de poder oblidar totes les preocupacions... Em va semblar també molt bonic, sí, però no em podia imaginar que a mi em poguessin fugir del cap totes les preocupacions per a centrar-me només en una.

I m'ha passat! No és que no m'importi res a part de la petita, però sí que ho veig tot amb uns altres ulls. És com si abans d'estar embarassada, les meves preocupacions fossin un munt de préssecs dins un cistell: alguns de més grossos, alguns de més petits. Ara és com si tingués una gran síndria dins el cistell i, en comptes de préssecs, un grapat de cireretes! Si intento agafar una cirera, és inevitable trobar-me primer la síndria. I si la síndria està bé, la cirera no podrà estar dolenta!

Amb altres paraules, si la petita està bé, la resta me la bufa! Bé, potser hauria de dir que mentre la petita està bé, les altres coses em preocupen menys que quan no estava embarassada... Certament, hi ha coses que si m'haguessin passat sense estar embarassada, m'haurien provocat molt de patiment i preocupació, però com que m'han passat ara em semblen menys preocupants, les tolero millor.

Em pregunto si els passa a totes les embarassades... A mi em sembla un mecanisme de defensa genial davant les preocupacions i la idea que cal evitar els mals pensaments durant l'embaràs per a no transmetre'ls al fetus. Potser el que passa és que tinc tan interioritzat que he de pensar en positiu que, inconscientment, les preocupacions no em preocupen tant...?

8 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs jo no ho recordo, la veritat.

Però està bé que sigui així!

La petita és el més important i ho serà per molt de temps... per sempre.

XeXu ha dit...

Això que expliques, venint d'una capricorn, em sembla del tot inversemblant! Apa, avui no puc dir massa cosa perquè mai ho viuré, així que esperaré un altre post. Només puc dir que em sembla perillós... però no em facis gens de cas.

Yáiza ha dit...

Oh! No ho havia pensat mai així. Realment, com a mecanisme de defensa ho trobo fantàstic. Segur que és millor pel progrés de l'embaràs que la mare no pateixi o que no tingui grans disgustos innecessàriament. També entenc que en el moment que tens un fill, canvien completament les prioritats. Ara és primer ell o ella i després la resta de coses. De totes maneres, això m'amoïna una mica. Potser ho veuré diferent quan sigui jo l'embarassada, però ara mateix no veig clar això de perdre el món de vista pel fet de tenir un fill. Vull dir... segueixen havent-hi coses importants, no? Per començar el pare de la criatura!!! Hehehe! No sé, és un tema que ja he discuttit abans... i m'han fet veure aquest punt de vista. El comparteixo força (la idea de no perdre el món de vista completament pel fet de ser mare o estar a punt de ser-ho), però no puc parlar massa... ja veuré què faig jo quan m'hi trobi! =)

Abraçades!

rits ha dit...

Jo tp puc dir massa, xò i si les hormones tb tenen alguna cosa a veure? No en tinc ni idea, que de ciència, jo ni un borrall, xò les amigues científiques si que expliquen que per exemple l'exitocina (ai, ara no sé si s'escriu així) provoca les contraccions o que després durant l'alletament fa que encara que es dormi molt poquet s'aguanti. Potser hi ha alguna hormona que fa que hagis d'estar més descansada pel que t'envolta. No en tinc ni idea, eh! xò potser alguna cosa.

I que què carai, que el teu cos canvia, hi ha vida dins! si aixó no ha de ser motiu que sigui el centre d'atenció (i t'ho diu una que està molt desnaturalitzada i lo de l'embaràs no em diu res de res....)

Joan ha dit...

Tal com està el món és un gran què això de poder veure les notícies i no maleïr els dimonis.

Suposo que és un tema de prioritats. I si la petitona està bé, la resta, mira, tralarà i avall.

Ferran ha dit...

Ho has explicat tan bé, Núr, que fins i tot un no-embarassable, jo, t'ha entès perfectament. Em sembla que no només ho he entés, em sembla que quan en una altra vida neixi dona i em quedi embarassada, tindré aquesta mateixa sensació. Ei, que ho dic seriosament, eh?

Pons ha dit...

segur que aquesta sensació la provoca el nadó? no hauràs començat a prendre alguna droga? xD

Núr ha dit...

Carme: Sí, ella ara ja és el més important i ho serà per sempre. Si ella està bé, tot estarà bé; si ella no està bé... buff, si patirem! ;)

XeXu: L'has clavat! És justament això: totalment inversemblant d'una capricorn! :S

Yáiza: Com a mecanisme de defensa és senzillament fantàstic, sí. Ara bé, com tu dius, jo abans d'estar embarassada també pensava en allò de "jo no deixaré que el fet de tenir un fill em faci perdre el món de vista". Bé, ara és diferent! Al cap i a la fi estàs portant una vida al món que durant un cert temps dependrà exclusivament de tu i de la teva parella i encara que l'eduquis perquè sigui autònom i independent, mai deixaràs de patir per aquesta persona que has creat. Jo, de moment, em centro en l'embaràs i ja he vist que, si bé hi ha coses que no he deixat de banda, n'hi ha algunes que no he pogut continuar fent i, a part d'això, hi ha aquesta sensació de "tot està bé si ella està bé". Quan naixi la nena, ja veurem què passarà! Tinc claríssim que intentaré buscar moments per a mi i moments per a la meva parella, però ja m'ha dit moltíssima gent que el primer mes és un calvari... I després, ja veurem si ens en sortim! ;) Per això, fins que no la tingui als braços, jo tampoc vull parlar gaire de quan sigui mare... ;)

rits: Sí, nineta, la veritat és que tenir una panxa enorme que pesa les 24 hores del dia fa que no puguis evitar pensar-hi! hahahaha I més si a dins hi ha una belluguet com la meva, que em recorda cada minut que és allà dins! ains... Alguna cosa deu ser que provoca aquesta sensació, jo també ho crec... ;)


Joan: És justament això i, encara que soni trist, a mi ara mateix m'és igual si s'enfonsa el país! ;) Abans de quedar-me embarassada pensava que em feia pànic portar una criatura veient com estava el món; ara penso que mentre vingui bé, la resta anirà sortint a poc a poc... :S

Ferran: Me n'alegro que ho hagis entès! I si mai et reencarnes i sents aquesta sensació, espero que et recordis de la noia que t'ho va comentar en una altra vida! ;)

Pons: ui, no! Més que el fet de prendre alguna droga, això m'ho deu provocar la síndrome d'abstinència per no poder fotre'm un cubata de tant en tant! :)