dimecres, 25 de gener del 2012

amargor

Ja fa un temps que percebo molta desgana per part de persones que treballen de cara al públic. És força generalitzat i d'altra gent també m'ho ha comentat: t'adreces a una d'aquestes persones i et tracta com si la teva presència li molestés, com si no tinguessis dret a interrompre les seves cavil·lacions. Em refereixo a persones, tant empleats com ocupadors, que treballen en botigues, en restaurants, a la sanitat, etc.

Puc entendre que la gent que treballa a la sanitat estigui malhumorada o preocupada perquè li han retallat el sou. Ara bé, és just que per aquest motiu els pacients, a part de patir també les retallades, pateixin el mal humor d'aquestes persones?

És normal entrar en una botiga buida amb quatre dependentes xerrant darrere el taulell i que cap sigui capaç, ja no de preguntar-te si vols res, sinó com a mínim de respondre el teu "bona tarda"?

És normal que després d'estar deu minuts triant un cotxet, triguin una hora per a fer-ne la reserva (apuntar un nom, un telèfon i cobrar la paga i senyal corresponent)?

O aquesta altra situació: volem fer una cerveseta ràpida abans d'entrar en un concert i seiem en una terrassa. Se'ns apropen fins a cinc cambrers diferents per a preguntar-nos "Ja us han pres nota?" i quan diem que no, ens responen "Ara vindrà algú, doncs". Vam esperar 20 minuts de rellotge i no ens van atendre. Ens vam aixecar i vam marxar. Us sembla normal?

Hi ha persones a qui els preguntaries: Si no vols vendre, per què no tanques la botiga? Si no vols atendre la gent, per què no et busques una altra feina? «És que he de pagar el lloguer / la hipoteca.» A mi em sembla molt bé que la gent treballi perquè no té més remei, però no trobeu que podrien fer la mateixa feina sense ser uns carallots?

Sí, em repeteixo: la gent és una amargada!

No és una mica com quan havíem d'anar al col·legi? S'hi ha d'anar tant sí com no. Així doncs, per què no intentes mirar-t'ho amb una mica d'alegria perquè el tràngol sigui menys difícil d'empassar?

11 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Sí, noia, sí, agafar-s'ho tot amb una mica d'alegria ajuda a tothom... és la millor solució.

Ferran Porta ha dit...

Aquest escrit teu podria haver-lo signat jo mateix, fil per randa. Si una cosa no suporto és la feina pèssimament feta. I la mala educació, per suposat.

Joan ha dit...

Totalment d'acord. S'ha de saber diferenciar les coses i encara que el món sigui una carallotada, comportar-se com un carallot no només no ajuda gens sinó que contribueix al mal ambient general.

Al mal temps, bona cara.

El porquet ha dit...

Crec que influeixen dos factors. Per una banda s'ha perdut la professionalitat en molts sectors (molt especialment en el de la restauració). Els professionals bons es paguen i es prefereix agafar altres persones que no tenen ni l'experiència ni la professionalitat que haurien de tenir i llavors es rep una atenció pèssima.

Segon, doncs que aquestes persones que s'agafen, evidentment, es fan a sous baixos, baixíssims... i amb això la seva motivació suposo que es veu molt minvada.

I al final, en rebem nosaltres.

Quan trobo un bar amb un cambrer dels d'abans, em trec el barret, ho celebro i hi torno!

rits ha dit...

No, no és normal, xò el desànim, l'amargor tal i com dius, comença a passar factura.
I crec que encara ens haurem de menjar forces mocs....

rits ha dit...

ei! que no sembli que ho justifico, eh! xò és una realitat. Som humans, i amb tots els missatges negatius, amb totes les realitats que vivim, és difícil somriure en la feina.

cas ha dit...

jo no suporto la gent que treballa de cara al públic i és com tu expliques. Potser pq jo hi he treballat molts anys i sempre he procurat ser agradable, i si més no, educada, tot i els mals dies que hagi pogut tenir. I el que m'exigeixo a mi, en aquest cas ho exigeixo als altres.

bajoqueta ha dit...

He treballat molts anys de cara al públic i sempre he intentat posar molt bona cara o bona veu quan estava al telèfon.

I és dur estar cada dia amb el somriure encara que no tinguis ganes, però forma part de la feina. I jolin que la gent no n'ha de fer res del que ens passa a la nostra vida privada.

És molt desagradable trobar-te a gent atenent amb mala cara, sigui un bar, una botiga, o el que sigui. Et dóna bon rotllo veure somriure a la gent, però no sempre tothom ho té tan clar...


365 contes
Terra de llibres

Sergi ha dit...

Et donaria la raó si hagués ensopegat amb gent així, naturalment esperes un tracte de respecte, ja que et proporcionen un servei, sigui quin sigui. Però he de dir que no m'hi he trobat, que la gent que m'atén sol ser prou cordial, trobo. També pot ser que no m'hi fixi massa, perquè en tot cas no em trobo res greu, o que em solidaritzi instintivament amb el puteig d'aquesta gent, no sé.

Núr ha dit...

Carme: Oi que seria tot més fàcil per a tothom? Al principi, "obligar-se" a somriure pot costar una mica, però si ens esforcem cada dia, al final ens sortirà de manera natural i serem més feliços i farem més feliços els altres!

Ferran: Exacte! Entre incompetència i mala educació, estem arreglats! :S

Joan: La meva mare sempre m'ha dit que havia d'aprendre a separar els problemes: les coses de casa es queden a casa, les coses de l'escola a l'escola i així... Que arrossegar-ho tot a tot arreu no és bo ni per a mi ni per als altres. I és que, al capdavall, no parlem només del fet de plaure els altres, sinó que hem de començar per estar bé i contents nosaltres! ains... Tant costa somriure una mica?

El porquet: La colla d'amics anem sempre al mateix bar per aquest motiu: encara que les tapes no són les més bones, el tracte per part dels cambrers és BRILLANT!, i això avui dia no es troba.
Pel que fa a la justificació de la professionalitat, ho trobo un motiu comprensible, però també és cert que de vegades són persones que porten 30 anys a l'ofici i que senzillament han perdut l'alegria...
Quant als sous, només puc dir una cosa: si no en tens prou amb el que cobres, busca't una altra feina! Que la situació està complicada? Doncs, txec!, si has de fer aquesta feina, almenys, pensant en tu, intenta posar-hi una mica d'alegria, no? ;)

rits: T'entenc perfectament! Però si la cosa encara ha d'empitjorar i ara estem així... No vull ni imaginar com estaran els ànims més endavant... :S

cas: Jo penso com tu perquè jo també he treballat de cara al públic. Vaig estar treballant a les recepcions d'un càmping i d'un hotel i sempre intentava fer bona cara perquè pensava "Hosti, pobra gent, que vénen aquí de vacances, només els cal algú que els les amargui!". I, per a mi, l'educació, el tracte cordial, un somriure, intentar ajudar dins de les meves possibilitats, etc. eren coses bàsiques que anaven lligades al meu lloc de treball! Quan treballes de cara al públic et paguen per aquestes coses, coi! Si no les fas, no hauries de cobrar, i punt!

bajoqueta: Exactament el mateix que li deia a la cas: atendre de cara al públic implica aquestes coses i, per a mi, estan incloses dins el sou. Si no et saps comportar ni atendre el client, no estàs fent la teva feina.
Treballant de cara al públic he tingut companys que de tant en tant se'ls girava la pinça i desatenien els clients, però no he vist mai res de tan generalitzat com ara... Increïble!

XeXu: Sort has tingut, doncs, de no trobar-t'hi! ;) Com comentava amb la cas i la bajoqueta, com que he treballat de cara al públic, suposo que m'hi fixo més, o potser és que me n'he trobat molts, d'individus així, vés a saber!

Yáiza ha dit...

Entenc què vols dir. A casa nostra hi ha gent molt maleducada, i això d'entrar als llocs i que no et diguin ni bon dia em rebenta. Aquest any estic vivint a París i aquí els "bonjours" van a cabassos. Entres a una botiga, i et saluden, fins i tot si és una gran superfície rotllo Zara's i coses similars, i de la mateixa manera et diu "bonjour" molt eixeridament la caixera del súper, encara que estigui de mala hòstia i tingui ganes de plegar. Ah, i pobra de tu que no saludis segons a quin lloc vagis... fent pràctiques m'he trobat infermeres que s'indignen moltíssim si els estudiants o els residents no els diem bon dia! I suposo que és normal... però jo no hi estic acostumada, a anar dient bondies a tothom que em creuo per l'hospital!

Pel que fa els metges, m'agrada pensar que és com a tot arreu, la idea que estiguin més amargats no m'agrada!! De gent antipàtica n'hi ha a totes les professions. Les que treballen de cara al públic són les que més ho poden demostrar, i també les que més cremen. Si a sobre les condicions van empitjorant paulatinament... bé. Espero que no et trobis massa metges bordes!