dilluns, 13 de febrer del 2012

prioritats

Amb això de l'embaràs tothom et diu de tot i comparteix amb tu tot allò que ha viscut o sentit o que li han explicat. De totes les coses que m'han dit, n'hi ha una, però, que recordo amb un afecte especial, malgrat que no sabria dir-ne el perquè, i que m'ha anat venint de tant en tant al cap sempre que veia alguna embarassada i em preguntava si, en cas que fos cert, com seria.

Un cop una companya de feina em va dir que quan ella havia estat embarassada, el que més li havia agradat va ser tenir aquella sensació de «tant me fot tot!». No li preocupava absolutament res que no fos la criatura creixent dins d'ella. A mi em va semblar increïble, això de poder oblidar totes les preocupacions... Em va semblar també molt bonic, sí, però no em podia imaginar que a mi em poguessin fugir del cap totes les preocupacions per a centrar-me només en una.

I m'ha passat! No és que no m'importi res a part de la petita, però sí que ho veig tot amb uns altres ulls. És com si abans d'estar embarassada, les meves preocupacions fossin un munt de préssecs dins un cistell: alguns de més grossos, alguns de més petits. Ara és com si tingués una gran síndria dins el cistell i, en comptes de préssecs, un grapat de cireretes! Si intento agafar una cirera, és inevitable trobar-me primer la síndria. I si la síndria està bé, la cirera no podrà estar dolenta!

Amb altres paraules, si la petita està bé, la resta me la bufa! Bé, potser hauria de dir que mentre la petita està bé, les altres coses em preocupen menys que quan no estava embarassada... Certament, hi ha coses que si m'haguessin passat sense estar embarassada, m'haurien provocat molt de patiment i preocupació, però com que m'han passat ara em semblen menys preocupants, les tolero millor.

Em pregunto si els passa a totes les embarassades... A mi em sembla un mecanisme de defensa genial davant les preocupacions i la idea que cal evitar els mals pensaments durant l'embaràs per a no transmetre'ls al fetus. Potser el que passa és que tinc tan interioritzat que he de pensar en positiu que, inconscientment, les preocupacions no em preocupen tant...?

dijous, 2 de febrer del 2012

si mai aneu... (1)

...a veure un espectacle al Teatre Musical de Barcelona, tingueu en compte que les «butaques» a partir de la fila 7 de la zona anomenada «Amfiteatre» s'assemblen més a això

...que a això

Si us fixeu en aquesta foto de l'interior del teatre, hi ha tot de fileres de butaques de color verd i, cap al fons, a dalt de tot, les «butaques» són de color vermell...


Fa un temps hi vaig anar a veure La bella y la bestia. Aleshores vaig seure en una butaca verda i no em vaig adonar de «les altres butaques». Així que ja us podeu imaginar la cara que se'ns va quedar quan vam anar-hi aquest cap de setmana a veure Los Miserables –un espectacle de 2 hores 50 minuts de durada– i vam veure les butaques infernals!

Em va venir al cap els diferents bitllets de tren que hi ha a la Xina: llit tou, llit dur, seient dur o sense seient –sí, a la Xina hi ha una tarifa especial per a viatjar de peu.

Em va semblar tan classista, tant de societat de castes i, que coi, tan cutre, que vaig començar a mirar l'espectacle amb un sentiment d'emprenyada... Per sort l'espectacle és fantàstic i val molt la pena. La pell de gallina! Increïble!

I porto un parell de dies pensant de què coi em sonava una de les melodies... i resulta que és la cançó que va cantar la Susan Boyle a Britain's Got Talent, i que la va fer tan famosa.

Resumint: sí, us recomano que aneu a veure l'obra, però tingueu present quina filera escolliu! :S

Imatges extretes de Google