...cap a tres mesos!

Fa ja gairebé tres mesos que aquesta patufa ocupa gairebé les 24 hores dels meus dies. I que consti que no em queixo pas! És súper bona nena i només plora quan té gana. Ja dorm entre 6 i 8 hores seguides a la nit i menja molt i molt bé: amb dos mesos i mig ja pesa 7,500 kg i fa 62 cm (per als que no estigueu familiaritzats amb les mides, aquestes són les mides d'una criatura de... 7 mesos!!), així que és normal que la roba que li comprem ara sigui per a nenes de 9 mesos... Una passada!

Aviat marxarem de vacancetes i espero que vagin millor que l'any passat (primer mes d'embaràs = nàusees contínues...). Per al bloc ja veieu que de temps no en tinc gens, tot i que hi penso sovint... En fi...

Que passeu
unes molt bones vacances
i, si no en feu,
un estiu meravellós!!!

Per si algú ho vol saber, és CLAVADA a son pare! Això sí, els ulls blaus són del meu pare!

Lua

El dijous 26 d'abril finalment va néixer la patufa. Va ser un part induït, però va poder ser vaginal (molts acaben en cesària). Vaig haver de demanar l'epidural, perquè les contraccions provocades per l'oxitocina al final eren insuportables. El part va durar 8 hores –tenint en compte que la ginecòloga em va dir que es podia allargar fins a les deu de la nit, però que al final la patufa va sortir poc abans de les sis de la tarda, us asseguro que 8 hores no em sembla tan llarg!

És una nena gran! Va néixer amb 3,900 kg i 52 cm i, després de la pèrdua de pes típica dels primers dies, al cap d'una setmana ja pesa 4,100 kg. Està sana com una flor, fa tres nits que hem aconseguit que es desperti cada 3-4 hores per a menjar i dorm aquestes 3-4 hores seguides, la qual cosa és un alleujament per a nosaltres dos. És tan bona nena, pobreta...

I jo em trobo bé. Encara una mica fotudeta pels punts, però, a banda d'això, estic estupenda! :) Ah, i força trasbals d'hormones, això sí... Tinc la llagrimeta fàcil –més que de costum– i m'afecten molt les coses. De vegades em poso trista sense motiu, però ja sé que és per les hormones dels trons i faig que se'm passi ràpid. O també em poso a plorar només de mirar-me-la, mentre li dono el pit o la tinc dormida a la vora...

I, a part d'això, em sento molt i molt feliç. Encara m'estic inentant ubicar en aquesta nova situació i el fet d'estar de baixa ho fa tot més estrany: és com estar de vacances, no sé en quin dia visc i estic desubicada del món. Ara només és ella i el seu pare i jo, tots tres coneixent-nos i buscant un ritme comú.

continuem esperant...

Avui surto de comptes i, pel que sembla, la patufa no vol sortir. El seu pare va pensar que potser és perquè no tenia gaire clar si tenia un espai seu a casa, així que li va comprar aquestes lletres per a la porta de l'habitació. :)

La setmana passada la doctora ja em va dir que si el 26 d'abril no havia nascut, em provocaran el part, per allò que avui dia no els agrada esperar-se massa. Ja vaig escriure fa un temps –a l'antiga habitació dels mals endreços...– què en pensava, jo, de tot això de provocar els parts. Continuo pensant igual, em sembla del tot antinatural, però què hi puc fer si ho diu la doctora? Jo ja he començat a caminar una mica cada dia perquè diuen que va molt i molt bé, malgrat que em canso moltíssim i em noto la panxa molt i molt pesant... A mi m'agradaria que la nineta sortís quan volgués, però si ha de ser per evitar riscos... ains... Creuem els dits i esperem que la Lua neixi soleta!!

Pel que fa a altres coses, és al·lucinant tot el que està passant a Espanya. No miro gaire les notícies, però en sentir segons quines coses... bufff!!!!

• Les caceres del rei, el que ens costen les caceres i el que ens costen les operacions d'una persona tan gran... I el nét del rei? Sense comentaris, que encara ens cridarien l'atenció!
• Les retallades de milers de milions d'euros planejades per a la sanitat i l'educació!!! Com que no som prou rucs en aquest país, retallem en educació, que així segur que no sortirem mai de la crisi!
• Amb Repsol no sé gaire què està passant, tot i que potser me n'hauria d'informar.
• Amb la nova reforma laboral es veu que no et deixen ajuntar les hores de lactància així que, si no les pots fer, les perds?? Per sort jo treballo a casa i les podré aprofitar, però ja sé que sóc una afortunada i que moltíssimes altres dones es veuran afectades per això... Continuem fent passos enrere...

I tantes altres coses... Ens en sortirem, de tot això?

compte enrere

He estat desconnectadíssima, però pensant molt sovint que havia d’escriure, almenys per no fer-vos patir.

Aquest dimecres comença el compte enrere: arribo a la setmana 37 i la Lua pot néixer en qualsevol moment. Bé, de fet ja em van dir que a partir dels 7 mesos ja podia néixer en qualsevol moment i que ho havia de tenir tot preparat... ‘¬¬ El fet és que, ara sí que sí, entre la setmana 37 i la 40 el fetus ja està madur i crescudet per encarar-se al món*.

Un parell de coses que m’han dit:

• «Que es mou molt? Doncs ja veuràs l’útlim trimestre, que de tan gran que serà no es podrà moure i et cagaràs a les calces pensant si li ha passat res!» MENTIDA! La Lua es continua movent tant com abans, però ara, com que és més gran i té més força, fa més mal. De vegades em pregunto si em poden sortir blaus per cops interns cap a fora... És més animal, pobreta meva...
• «Aprofita a dormiar ara, que quan la tinguis, no podràs dormir en molt de temps!» MENTIDA! Molts llibres parlen d’insomni durant l’últim trimestre i, sobretot, durant l’últim mes a causa dels nervis i les pors del part i també de les ganes que tens que naixi, a part del fet d’haver-te d’aixecar cada dos per tres per anar al lavabo o que et desperta cada cop que es mou, de tan gran que és!

Jo fa setmanes que dormo molt malament. Pel que fa als nervis, estic histèrica! :S Bé, histèrica, no, però molt nerviosa sí, que ho estic! Pensar que pot néixer en qualsevol moment, però no saber quan m’exaspera. Pensar en el dolor de les contraccions, en com ho aguantaré a casa i com anirà a l’hospital, en si trencaré aigües o me les hauran de trencar, en si serà tan gran com està previst o no, en una possible cesària, pensar en qui avisarà tothom, si estaré receptiva amb la nena, amb son pare i amb els que ens vinguin a veure, pensar en els primers dies de la petita... i pensar en tots els dies i anys que vindran després, però en els quals no puc pensar perquè ara el part és l’única cosa que tinc al cap.

Fa un parell de dies a la farmàcia em van dir: «No pateixis tant. Pensa que passi el que passi una cosa és segura: a dins, la criatura no s’hi quedarà!» Si em centro en aquest pensament, els nervis sembla que s’aturen un moment. He de tenir clar que jo no podré controlar res i que segur que per molt que pensi en mil possibilitats el part anirà de l’única manera que no m’hauré imaginat. L’únic que tinc garantit és que la nena dins meu no es quedarà. Així que de moment intento aferrar-me a aquest pensament.

Per tant, ara només em queda esperar... Entro a la seva habitació amb el bressol, el canviador, el cotxet, la trona, els prestatges amb alguns ninots i uns quants contes, l’armari amb la roba que ja li he anat comprant... i la canastreta i la meva maleta preparades per anar a l’hospital. I penso «Lua, filla, que aquí ara només hi faltes tu!». I tinc tantes ganes d’abraçar-la... :)

* Fa un parell de setmanes em van dir que ja pesava 3 kg. És un pes aproximat que es calcula a partir de la mida del cap... No sé si és gaire fiable que et diguin quant peses segons la mida de cap que tens, però és l’única manera que tenen d’intentar esbrinar el pes de la criatura (400 gr de marge d’error). La qüestió és que en l’últim mes és quan més pes agafen, així que la Lua pot ser que arribi tranquil•lament als 4 kg... :S

prioritats

Amb això de l'embaràs tothom et diu de tot i comparteix amb tu tot allò que ha viscut o sentit o que li han explicat. De totes les coses que m'han dit, n'hi ha una, però, que recordo amb un afecte especial, malgrat que no sabria dir-ne el perquè, i que m'ha anat venint de tant en tant al cap sempre que veia alguna embarassada i em preguntava si, en cas que fos cert, com seria.

Un cop una companya de feina em va dir que quan ella havia estat embarassada, el que més li havia agradat va ser tenir aquella sensació de «tant me fot tot!». No li preocupava absolutament res que no fos la criatura creixent dins d'ella. A mi em va semblar increïble, això de poder oblidar totes les preocupacions... Em va semblar també molt bonic, sí, però no em podia imaginar que a mi em poguessin fugir del cap totes les preocupacions per a centrar-me només en una.

I m'ha passat! No és que no m'importi res a part de la petita, però sí que ho veig tot amb uns altres ulls. És com si abans d'estar embarassada, les meves preocupacions fossin un munt de préssecs dins un cistell: alguns de més grossos, alguns de més petits. Ara és com si tingués una gran síndria dins el cistell i, en comptes de préssecs, un grapat de cireretes! Si intento agafar una cirera, és inevitable trobar-me primer la síndria. I si la síndria està bé, la cirera no podrà estar dolenta!

Amb altres paraules, si la petita està bé, la resta me la bufa! Bé, potser hauria de dir que mentre la petita està bé, les altres coses em preocupen menys que quan no estava embarassada... Certament, hi ha coses que si m'haguessin passat sense estar embarassada, m'haurien provocat molt de patiment i preocupació, però com que m'han passat ara em semblen menys preocupants, les tolero millor.

Em pregunto si els passa a totes les embarassades... A mi em sembla un mecanisme de defensa genial davant les preocupacions i la idea que cal evitar els mals pensaments durant l'embaràs per a no transmetre'ls al fetus. Potser el que passa és que tinc tan interioritzat que he de pensar en positiu que, inconscientment, les preocupacions no em preocupen tant...?

si mai aneu... (1)

...a veure un espectacle al Teatre Musical de Barcelona, tingueu en compte que les «butaques» a partir de la fila 7 de la zona anomenada «Amfiteatre» s'assemblen més a això

...que a això

Si us fixeu en aquesta foto de l'interior del teatre, hi ha tot de fileres de butaques de color verd i, cap al fons, a dalt de tot, les «butaques» són de color vermell...

Fa un temps hi vaig anar a veure La bella y la bestia. Aleshores vaig seure en una butaca verda i no em vaig adonar de «les altres butaques». Així que ja us podeu imaginar la cara que se'ns va quedar quan vam anar-hi aquest cap de setmana a veure Los Miserables –un espectacle de 2 hores 50 minuts de durada– i vam veure les butaques infernals!

Em va venir al cap els diferents bitllets de tren que hi ha a la Xina: llit tou, llit dur, seient dur o sense seient –sí, a la Xina hi ha una tarifa especial per a viatjar de peu.

Em va semblar tan classista, tant de societat de castes i, que coi, tan cutre, que vaig començar a mirar l'espectacle amb un sentiment d'emprenyada... Per sort l'espectacle és fantàstic i val molt la pena. La pell de gallina! Increïble!

I porto un parell de dies pensant de què coi em sonava una de les melodies... i resulta que és la cançó que va cantar la Susan Boyle a Britain's Got Talent, i que la va fer tan famosa.

Resumint: sí, us recomano que aneu a veure l'obra, però tingueu present quina filera escolliu! :S

Imatges extretes de Google

i jo em pregunto... (1)

...per què a les dones embarassades a mesura que ens creix la panxa el melic ens surt cap enfora, com si tinguéssim un gra enorme a la panxa, i a les persones obeses el melic se'ls fica cap endins, com una perleta dins una petxina?

Imatges extretes de Google